Substitució lingüística

Substitució lingüística és un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.

L'abandonament de la llengua pròpia es fa palès en l'aïllament geogràfic progressiu i la regressió territorial i en la reducció de l'ús de l' idioma en la seva extensió demogràfica, en la reducció en l'expansió demogràfica i en els seus àmbits d'ús.

Si continua la dinàmica de la substitució, pot acabar amb la desaparició completa d'una llengua. Aquest pot ser l'objectiu d'una política lingüística determinada, a través d'una planificació lingüística.

Per a mesurar l'ús d'una llengua al llarg de la vida d'una persona, o més sovint a través de diferents generacions en una comunitat lingüística s'empra l'índex d'assimilació. Aquesta dada és el percentatge de persones d'una llengua materna determinada que a casa en parlen més, sovint una altra.

El moment crucial del procés de substitució lingüística s'esdevé quan una comunitat lingüística es torna bilingüe majoritàriament vers una altra llengua, la mateixa per a tots els seus membres, a la qual a poc a poc traspassa la seva lleialtat. Aquest traspàs de la lleialtat pot ser, però, anterior a l'adquisició de la competència en aquesta altra llengua i ser, doncs, una causa fonamental de la bilingüització i la substitució. Aquesta bilingüització, però, només afecta la llengua recessiva i no la dominant o expansiva, de manera que es tracta d'un bilingüisme unilateral.

Unes altres característiques de la situació de minorització provocada pel procés de substitució lingüística és la interposició lingüística i la interferència unilateral i massiva, que afecta els subsistemes de la llengua. La interposició i la interferència impedeixen l'actualització de la llengua de manera genuïna i la seva visibilitat per les altres comunitats lingüístiques.

La substitució lingüística és el procés contrari al procés de normalització lingüística, i és, doncs, reversible, parcialment o total. Els processos de normalització lingüística també són el resultat d'una planificació lingüística i, per tant, conscients i fruit d'una política lingüística, per a l'aplicació de la qual cal poder polític. També la mort lingüística és reversible, com ho ha demostrat el cas de l'hebreu, però calen unes circumstàncies excepcionalment positives, com ho demostra, en negatiu, el cas irlandès.

La transmissió intergeneracional de la llengua i la representació social que els parlants tenen del seu idioma són les principals variables del procés de substitució.

Així, doncs, la substitució lingüística és el resultat de la minva de valor d'una llengua per a la comunitat, o una part, que la parla, una reducció que afavoreix la bilingüització i l'aparició de l'ús d'una altra llengua. O és la conseqüència del canvi en les normes d'ús, que ara prescriuen l'ús d'una altra llengua. En l'altre ordre de funcions, la reducció de la taxa d'ús d'una llengua en benefici d'una altra, sol afectar la valoració de la llengua en recessió. Pel que a les normes d'ús, atès que algunes són implícites i que, per tant, la seva existència és percebuda, i assimilada, pels parlants a través de la constància de la seva aplicació en l'ús de l' idioma en un àmbit d'ús determinat, si es redueix l'ús d'un idioma en un àmbit i hi augmenta l'ús d'un altre, els parlants percebran l'existència d'una nova norma d'ús i la seguiran. Els canvis negatius per a un idioma en un ordre de funcions el perjudica en l'altre ordre i es produeix un cercle viciós que acaba en la mort d'un dels idiomes.