Deu idees bàsiques per a potenciar l'adquisició d'una L2

1.       L’adquisició d’una L2 es fa possible participant en intercanvis comunicatius de qualitat i en quantitat suficient.

2.       La importància de la conversa genuïna és indiscutible en l’adquisició de la L2.

3.       La comprensió és la base per al desenvolupament lingüístic. El desenvolupament exigeix paral·lelament la parla i l’escriptura sistemàtica.

4.       En el context escolar, la llengua del professor i els intercanvis amb la resta d’aprenents són la font més important d’input i el context natural d’experimentació del coneixement lingüístic.

5.       Hem de partir del que l’alumne vol dir, i això ha de ser la base del que dirà a continuació.

6.       Cal recollir els temes que proposen els alumnes i cal proposar aquells que els interessin.

7.       Hem d’evitar les pseudoconverses centrades en la forma i no en el contingut.

8.       El professorat ha de dominar les modificacions conversacionals.

9.       La correcció lingüística del docent condiciona la parla dels aprenents.

10.   Si l’alumne aprèn a “preguntar” aconseguirà més inputs i entendrà millor el que rep.

Diferències entre els processos d'aprenentatge de la L1 i la L2

Interllengua

És un sistema intrapersonal i autònom, desenvolupat a la ment de cada un dels parlants de les llengües en contacte, sistema pel qual els aprenents recreen la L2 tot incorporant-hi elements de la seva L1 (transferències).

La interllengua és un sistema lingüístic estructurat, aproximatiu i en evolució, utilitzat per un estudiant d’una L2. És una gramàtica mental provisional.

Es pot dir que és un sistema intermedi entre L1 i L2, la complexitat del qual s’incrementa en un procés creatiu que passa per diferents etapes marcades per les noves estructures i pel vocabulari que l’alumne va adquirint.

És un sistema autònom i relativament “estable” en la seva variabilitat, que pot ser descrit mitjançant un subconjunt de les regles de la gramàtica de la llengua meta.

No és una versió errònia ni incompleta de la llengua que es vol aprendre, sinó un sistema “propi” en ell mateix.

Conflicte lingüístic

És un terme de la sociolingüística que es refereix a la lluita o tensió entre dues o més comunitats lingüístiques per ocupar els diferents àmbits d'ús.

Aquest tipus de conflicte es dóna en comunitats amb llengües en contacte on els grups socials exerceixen la seva força per tal d'ocupar més àmbits d'ús en la seva llengua i on es produeix la invasió d'una llengua en substitució d'una altra. En aquests casos, és difícil que les diferents llengües en contacte convisquin en condicions d'igualtat, així s’engega un complex procés que deriva cap a la substitució lingüística, per l'assimilació de la llengua dominant, o al contrari, cap a un reconeixement de la llengua dominada i a la seva normalització lingüística.

El conflicte lingüístic no s’ha de manifestar necessàriament en forma d’enfrontaments oberts, manifestacions o baralles públiques. Ans al contrari, més aviat sol fer referència a la disjuntiva en què es troba una persona o una societat a l’hora de defensar o abandonar la pròpia llengua.

Plà d'Acollida

Un pla d’acollida és el conjunt de les actuacions que un centre educatiu posa en marxa per tal de facilitar l’adaptació de l’alumnat que s’incorpora de nou al centre.

Aquestes orientacions fan referència a l’acollida de l’alumnat nouvingut, tant al que entra per primera vegada al centre als 3 anys, com el que prové d’altres països, tant pel que s’incorpora a setembre, com el que s’incorpora al llarg del curs, i que ha de portar a terme un procés d’adaptació escolar i d’aprenentatge de la llengua. La concreció de les activitats del pla d’acollida es plantegen en funció del context i de la realitat del centre, de les característiques professionals i de l’alumnat, individual i grupalment, així com de les famílies.

Els objectius són prioritàriament:

• Assumir com a centre els canvis que comporta la interacció cultural amb alumnes procedents d’altres països.
• Aconseguir que l’alumne nou comprenga el funcionament del centre, i s’hi adapte juntament amb els companys i professors.

Normativització

La normativització és el procés sociocultural a través del qual una llengua no cultivada, o un parlar, s'adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical (normativització o estandardització) i, al mateix temps, accedeix a àmbits d'ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d'aquella.

Normativització catalana és un procés impulsat per Pompeu Fabra i l’ Institut d’Estudis Catalans entre 1890 i 1932, que va permetre l’establiment d’una normativa moderna i unitària per a la llengua catalana.

Normalització

Intent de modificar la realitat sociolingüística d'un territori mitjançant l'organització, la posada en pràctica i l'avaluació d'un conjunt coherent d'actuacions de política lingüística.

La normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la implantació de normes d'ús lingüístic que tenen per objectiu incidir en tots els àmbits de la vida d'una societat

Es consideren prioritaris els àmbits on hi ha una major incidència comunicativa com l'ensenyament, la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació i el comerç.

Pel fet que la normalització suposa un canvi molt important i notori en la situació entre dues llengües en contacte, aquesta acció normalitzadora pot donar lloc a reaccions en sentit contrari.

Pot ser realitzada per grups ètnics, religiosos o ocupacionals. En el cas de comunitats de llengua que estan dividides per fronteres, la normalització pot implicat més d'un país (a nivell de govern o d'organitzacions no governamentals) o organitzacions internacionals o regionals.