Textos propis

Pràctiques

Aquest any vaig estar al col·legi Miguel Hernández, es un centre amb un gran nombre d’immigrants perquè està situat al barri d’Orriols en València.

El centre te un total de 590 alumnes matriculats, del quals 143 son estrangers, el que suposa un percentatge del 24,23%. Del total de l’alumnat, 168 alumnes es consideren dins del Programa d’Immersió Lingüística (PIL) i 422 dins del Programa d’Incorporació Progressiva (PIP).

El barri està ubicat en un entorn valencianoparlant però com els seus habitants procedeixen la majoria de l’emigració s’ha quedat amb un baix coneixement del valencià i de la seua cultura. Per això, n’hi ha poca existència del valencià com una llengua de la família, de fet, sols un 2,9% utilitza el valencià a casa. També es parlen tretze llengües més com el ruminés, el rus, el xinés, l’àrab, el panjabi...

Jo crec que en els col·legis com el Miguel Hernández deurien de fer un projecte d’educació intercultural del centre, un dels elements fonamentals del qual és el Plà d’Acolliment. Projecte dirigit a la totalitat de l’alumnat, siga o no immigrant, assumit per tota la comunitat educativa, que ha de fer que el nostre Projecte Educatiu i els Projectes Curriculars de les etapes que s'imparteixen es vestisquen d'interculturalitat.

------------------------------------------------------------------------------------------------------------

La meua situació

Jo sóc d’un poble de l’interior de Castelló, Segorbe, capital de l’Alt Palància. En aquesta comarca no es parla gens de valencià.

Els meus pares mai han parlat valencià i com a conseqüència jo tampoc ho he fet mai a ma casa. Tots els meus amics han tingut la mateixa situació que jo en les seues cases, amb alguna excepció, però això el que fa es que ni jo ni els meus amics parlem valencià entre nosaltres.

El col·legi al que vaig anar era d’una sola línea, en castellà naturalment, aleshores l’únic moment quan parlava valencià era en la pròpia assignatura de valencià, en aquest col·legi també vaig donar la ESO, per tant només parlava valencià en la seua assignatura corresponent, tampoc als patis ni entre els companys ja que tots teníem la mateixa situació a casa.

Quan vaig arribar al batxiller la cosa va canviar, no en les assignatures, ja que seguia igual, només valencià en la assignatura de valencià. La cosa canvià entre els companys, ja que a la meua classe anava gent de fora de la comarca, gent de La Baronia (Algar, Alfara, Algimia i Estivella) pobles valencianoparlants, aleshores tenia que parlar en valencià amb ells.

Com a conclusió, les zones valencianoparlants  son les situades al litoral de la comunitat com a conseqüència de la repoblació dels catalans després de la expulsió dels moriscos, ja que la principal font d’ingressos venia pel mar.

Les  zones castellanoparlants son les situades a l’interior de la comunitat, com és el caso de Segorbe, ja que van ser repoblades pels habitants d’Aragó, per això la zona verda, de major domini del castellà es diu Castellà xurro.