Substitució lingüística és un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final
del qual una comunitat
lingüística acaba passant a
formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.
L'abandonament de la llengua pròpia es fa palès en l'aïllament geogràfic
progressiu i la regressió territorial i en la reducció de l'ús de l' idioma en
la seva extensió demogràfica, en la reducció en l'expansió demogràfica i en els
seus àmbits d'ús.
Si continua la dinàmica de la substitució,
pot acabar amb la desaparició completa d'una llengua. Aquest pot ser l'objectiu
d'una política lingüística determinada, a través d'una planificació lingüística.
Per a mesurar l'ús d'una llengua al llarg de
la vida d'una persona, o més sovint a través de diferents generacions en una
comunitat lingüística s'empra l'índex d'assimilació. Aquesta dada és el
percentatge de persones d'una llengua materna determinada que a casa en parlen
més, sovint una altra.
El moment crucial del procés de substitució lingüística s'esdevé quan una comunitat
lingüística es torna bilingüe majoritàriament vers una altra llengua, la
mateixa per a tots els seus membres, a la qual a poc a poc traspassa la seva lleialtat. Aquest traspàs de la
lleialtat pot ser, però, anterior a l'adquisició de la competència en aquesta altra llengua i ser, doncs,
una causa fonamental de la bilingüització i la substitució. Aquesta
bilingüització, però, només afecta la llengua
recessiva i no la dominant o expansiva, de manera que es tracta
d'un bilingüisme unilateral.
Unes altres característiques de la situació
de minorització provocada pel procés de substitució lingüística és la interposició lingüística i la interferència unilateral i massiva, que afecta els
subsistemes de la llengua. La interposició i la interferència impedeixen
l'actualització de la llengua de manera genuïna i la seva visibilitat per les
altres comunitats lingüístiques.
La substitució lingüística és el procés contrari al procés de normalització lingüística, i és,
doncs, reversible, parcialment o total. Els processos de normalització
lingüística també són el resultat d'una planificació lingüística i, per tant,
conscients i fruit d'una política lingüística, per a l'aplicació de la qual cal
poder polític. També la mort
lingüística és reversible, com ho
ha demostrat el cas de l'hebreu, però calen unes circumstàncies excepcionalment
positives, com ho demostra, en negatiu, el cas irlandès.
La transmissió intergeneracional de la
llengua i la representació social que els parlants tenen del seu idioma
són les principals variables del procés de substitució.
Així, doncs, la substitució lingüística és el resultat de la minva de valor
d'una llengua per a la comunitat, o una part, que la parla, una reducció que
afavoreix la bilingüització i l'aparició de l'ús d'una altra llengua. O és la
conseqüència del canvi en les normes d'ús, que ara prescriuen l'ús d'una altra
llengua. En l'altre ordre de funcions, la reducció de la taxa d'ús d'una
llengua en benefici d'una altra, sol afectar la valoració de la llengua en
recessió. Pel que a les normes d'ús, atès que algunes són implícites i que, per
tant, la seva existència és percebuda, i assimilada, pels parlants a través de
la constància de la seva aplicació en l'ús de l' idioma en un àmbit d'ús
determinat, si es redueix l'ús d'un idioma en un àmbit i hi augmenta l'ús d'un
altre, els parlants percebran l'existència d'una nova norma d'ús i la seguiran.
Els canvis negatius per a un idioma en un ordre de funcions el perjudica en
l'altre ordre i es produeix un cercle viciós que acaba en la mort d'un dels
idiomes.
