Conflicte lingüístic

És un terme de la sociolingüística que es refereix a la lluita o tensió entre dues o més comunitats lingüístiques per ocupar els diferents àmbits d'ús.

Aquest tipus de conflicte es dóna en comunitats amb llengües en contacte on els grups socials exerceixen la seva força per tal d'ocupar més àmbits d'ús en la seva llengua i on es produeix la invasió d'una llengua en substitució d'una altra. En aquests casos, és difícil que les diferents llengües en contacte convisquin en condicions d'igualtat, així s’engega un complex procés que deriva cap a la substitució lingüística, per l'assimilació de la llengua dominant, o al contrari, cap a un reconeixement de la llengua dominada i a la seva normalització lingüística.

El conflicte lingüístic no s’ha de manifestar necessàriament en forma d’enfrontaments oberts, manifestacions o baralles públiques. Ans al contrari, més aviat sol fer referència a la disjuntiva en què es troba una persona o una societat a l’hora de defensar o abandonar la pròpia llengua.

Plà d'Acollida

Un pla d’acollida és el conjunt de les actuacions que un centre educatiu posa en marxa per tal de facilitar l’adaptació de l’alumnat que s’incorpora de nou al centre.

Aquestes orientacions fan referència a l’acollida de l’alumnat nouvingut, tant al que entra per primera vegada al centre als 3 anys, com el que prové d’altres països, tant pel que s’incorpora a setembre, com el que s’incorpora al llarg del curs, i que ha de portar a terme un procés d’adaptació escolar i d’aprenentatge de la llengua. La concreció de les activitats del pla d’acollida es plantegen en funció del context i de la realitat del centre, de les característiques professionals i de l’alumnat, individual i grupalment, així com de les famílies.

Els objectius són prioritàriament:

• Assumir com a centre els canvis que comporta la interacció cultural amb alumnes procedents d’altres països.
• Aconseguir que l’alumne nou comprenga el funcionament del centre, i s’hi adapte juntament amb els companys i professors.

Normativització

La normativització és el procés sociocultural a través del qual una llengua no cultivada, o un parlar, s'adapta a una regulació ortogràfica, lèxica i gramatical (normativització o estandardització) i, al mateix temps, accedeix a àmbits d'ús lingüístic fins aleshores reservats a una altra llengua o varietat d'aquella.

Normativització catalana és un procés impulsat per Pompeu Fabra i l’ Institut d’Estudis Catalans entre 1890 i 1932, que va permetre l’establiment d’una normativa moderna i unitària per a la llengua catalana.

Normalització

Intent de modificar la realitat sociolingüística d'un territori mitjançant l'organització, la posada en pràctica i l'avaluació d'un conjunt coherent d'actuacions de política lingüística.

La normalització consisteix sobretot en l'elaboració i la implantació de normes d'ús lingüístic que tenen per objectiu incidir en tots els àmbits de la vida d'una societat

Es consideren prioritaris els àmbits on hi ha una major incidència comunicativa com l'ensenyament, la sanitat, la justícia, els mitjans de comunicació i el comerç.

Pel fet que la normalització suposa un canvi molt important i notori en la situació entre dues llengües en contacte, aquesta acció normalitzadora pot donar lloc a reaccions en sentit contrari.

Pot ser realitzada per grups ètnics, religiosos o ocupacionals. En el cas de comunitats de llengua que estan dividides per fronteres, la normalització pot implicat més d'un país (a nivell de govern o d'organitzacions no governamentals) o organitzacions internacionals o regionals.

Plurilingüisme

Plurilingüisme és un terme de la sociolingüística per referir-se a un individu que pot usar dos o més idiomes, una comunitat de parlants en què s'usen dues o més llengües, o la comunicació entre parlants de diferents idiomes. Per a fer referència a l'existència de dues (bilingüisme) o més llengües en contacte.

El cervell dels humans està adaptat al plurilingüisme i gran part de les societats que s'han desenvolupat al llarg de la història han funcionat amb la coexistència de diversos codis lingüístics com per exemple l'antic Egipte o el cas de les llengües clàssiques i les vernaculars en l'Europa del Renaixement.

En cas de l'ús per part d'una població de tres o més llengües els esquemes habituals de la sociolingüística (diglòssia, substitució lingüística) han de ser adaptats a la nova situació que ja no és la del bilingüisme.

D'una banda es pot diferenciar entre la capacitat de cada individu de ser competent en diversos idiomes, és a dir ser un poliglot, i de l'altra pel coneixement i ús comunicatiu per part d'una societat de diversos idiomes. En són un exemple les comunitats situades en una frontera internacional com el cas de la Vall d'Aran (Aranès,català castellà i francès) o la dels estats que pertanyien a l'Imperi austrohongarès on gran part de la població coneix la llengua pròpia, l'alemany, el rus i recentment l'anglès.

Al món hi ha més parlants multilingües que parlants d'una única llengua.

Una persona plurilingüe és qualsevol que pugui comunicar-se en més d'un idioma, sigui activament (escrivint o parlant-lo) o passiva (escoltant o llegint-lo). De manera més específica, hom usa els termes bilingüe i trilingüe per descriure situacions en què es tracta de dos o tres idiomes, respectivament.

Es pot definir estrictament el multilingüisme com l'habilitat d'utilitzar amb fluïdesa quasi nativa dos o més idiomes. Com menys estricta és la definició, menor és el nivell requerit per ser considerat multilingüe.

Els parlants multilingües han adquirit i mantingut almenys una llengua durant la infància, l'anomenada llengua mare (L1). Les llengües mares s'adquireixen sense necessitat d'una educació formal, per mitjà de mecanismes molt discutits. Els nens que adquireixen dues llengües mares des del naixement reben el nom de bilingües simultanis. Fins i tot en aquestes persones hi sol haver una llengua predominant. Aquest tipus de bilingüisme passa sovint quan un nen és educat per pares bilingües en un ambient predominantment unilingüe.

Substitució lingüística

Substitució lingüística és un terme de la sociolingüística que es refereix a un procés al final del qual una comunitat lingüística acaba passant a formar part d'una altra comunitat lingüística per l'abandonament de la seva llengua.

L'abandonament de la llengua pròpia es fa palès en l'aïllament geogràfic progressiu i la regressió territorial i en la reducció de l'ús de l' idioma en la seva extensió demogràfica, en la reducció en l'expansió demogràfica i en els seus àmbits d'ús.

Si continua la dinàmica de la substitució, pot acabar amb la desaparició completa d'una llengua. Aquest pot ser l'objectiu d'una política lingüística determinada, a través d'una planificació lingüística.

Per a mesurar l'ús d'una llengua al llarg de la vida d'una persona, o més sovint a través de diferents generacions en una comunitat lingüística s'empra l'índex d'assimilació. Aquesta dada és el percentatge de persones d'una llengua materna determinada que a casa en parlen més, sovint una altra.

El moment crucial del procés de substitució lingüística s'esdevé quan una comunitat lingüística es torna bilingüe majoritàriament vers una altra llengua, la mateixa per a tots els seus membres, a la qual a poc a poc traspassa la seva lleialtat. Aquest traspàs de la lleialtat pot ser, però, anterior a l'adquisició de la competència en aquesta altra llengua i ser, doncs, una causa fonamental de la bilingüització i la substitució. Aquesta bilingüització, però, només afecta la llengua recessiva i no la dominant o expansiva, de manera que es tracta d'un bilingüisme unilateral.

Unes altres característiques de la situació de minorització provocada pel procés de substitució lingüística és la interposició lingüística i la interferència unilateral i massiva, que afecta els subsistemes de la llengua. La interposició i la interferència impedeixen l'actualització de la llengua de manera genuïna i la seva visibilitat per les altres comunitats lingüístiques.

La substitució lingüística és el procés contrari al procés de normalització lingüística, i és, doncs, reversible, parcialment o total. Els processos de normalització lingüística també són el resultat d'una planificació lingüística i, per tant, conscients i fruit d'una política lingüística, per a l'aplicació de la qual cal poder polític. També la mort lingüística és reversible, com ho ha demostrat el cas de l'hebreu, però calen unes circumstàncies excepcionalment positives, com ho demostra, en negatiu, el cas irlandès.

La transmissió intergeneracional de la llengua i la representació social que els parlants tenen del seu idioma són les principals variables del procés de substitució.

Així, doncs, la substitució lingüística és el resultat de la minva de valor d'una llengua per a la comunitat, o una part, que la parla, una reducció que afavoreix la bilingüització i l'aparició de l'ús d'una altra llengua. O és la conseqüència del canvi en les normes d'ús, que ara prescriuen l'ús d'una altra llengua. En l'altre ordre de funcions, la reducció de la taxa d'ús d'una llengua en benefici d'una altra, sol afectar la valoració de la llengua en recessió. Pel que a les normes d'ús, atès que algunes són implícites i que, per tant, la seva existència és percebuda, i assimilada, pels parlants a través de la constància de la seva aplicació en l'ús de l' idioma en un àmbit d'ús determinat, si es redueix l'ús d'un idioma en un àmbit i hi augmenta l'ús d'un altre, els parlants percebran l'existència d'una nova norma d'ús i la seguiran. Els canvis negatius per a un idioma en un ordre de funcions el perjudica en l'altre ordre i es produeix un cercle viciós que acaba en la mort d'un dels idiomes.

Diglòssia

la diglòssia és una situació que es dóna quan, en una societat donada, hi ha dues llengües relacionades de forma propera, una de prestigi alt, que s'utilitza generalment pel govern i en texts formals, i una de prestigi baix, que és normalment la llengua vernacla parlada. El llenguatge de prestigi alt tendeix a ser el més formalitzat, i les seves formes i vocabulari sovint interfereixen el vernacle, tanmateix sovint en una forma canviada.

La situació sociolingüística és formalment de diglòssia quan la llengua dominada és majoritària en els estrats amb menys poder i prestigi de la societat, mentre que l'altra és pròpia de la classe o grup dominant, així com de l'exercici del poder administratiu.

Els membres de la classe inferior poden o bé acceptar que les llengües tenen funcions distintes i emprar-les segons la situació, o bé emprendre un procés de naturalització cap a la llengua dominant, assumint-la per a totes les situacions i emprant la llengua dominada només de manera residual. En aquestes situacions, la transmissió intergeneracional de la llengua dominada sempre és complicada i perd parlants a cada generació.

Es produeix un conflicte lingüístic cada vegada que els parlants de la llengua recessiva volen transcendir els límits imposats i normalitzar-la perquè ocupi el mateix lloc que la llengua dominant.